Cancers amb denominació d'origen.

En l'entrada anterior parlavem del càncer de mama. De fet sovint parlem dels cancers depenent del seu origen o de la seva localització actual, i d'aquesta manera podem distingir mes de 200 tipus de càncers. Parlem de cancers primaris als tumors o cèl.lules tumorals que es mantenen a la localització d'origen. Si aquests càncers s'extenen a noves localitats parlem de metàstasis.  Els teixits origen defineixen la genètica del càncer i les modificacions epigenètiques degut a les cèl.lules del voltant. És important conèixer l'origen d'un càncer metastàtic, perquè del seu origen dependrà el seu tractament. Per això, es frustrant que un 5% dels càncers metastàtics de caràcter avançat no s'els hi coneix el seu origen.  En la majoria d'ells es descobreix el tumor primari un cop es massa tard, en l'autòpsia i solen ser cancers d'origen glandular (adenocarcinomes).

Un exemple de la importancia de coneixer l'origen del càncer és en la majoría de cancers de mama, on expressen elevats nivells del receptor d'estrogens (una hormona femenina). El seu creixement es troba condicionat per estrogens, els quals són principalment secretats pels ovaris i en menor quantitats en el teixit adipós. Aquest tipus de càncer de mama es classifica com ER+ (per Receptor d'Estrogens, en anglès). La teràpia per aquests tipus de càncers serà la de suprimir la producció d'estrogens pel cos (amb drogues com letrozole o exemestane).  Obviament, la supressió d'estrogens no te efecte en altres tipus de càncer on no expressen l'ER. Una droga usada en cancers ER+, és el Tamoxifen. Actua bloquejant els receptors d'estrogen cèl.lules mamàries, i així bloquejant el creixement de cèl.lules canceroses provinent d'aaquest teixit.  Molt interesant és el fet de que en altres teixits no actua com a anti-estrògen, sino que pot activar els receptors, essent una droga molt específica per cancers de mama ER+. Si aquesta teràpia falla, existeixen altres anti-estrògens més generalitzats, com el fulvestrant. Aquest però afectarà no només teixits mamaris, però també daltres. En dones pre-menopausiques, part del tractament també es contempla l'estirpació dels ovaris, eliminant així la principal font d'estrogens.

De vegades el tractament de supressió hormonal funciona bé, però en alguns casos el càncer retorna, i aquesta vegada es mostra resistent al tractament. La resistència dels cancers sol donar-se per selecció de poblacions de cèl.lules canceroses amb mutacions a genes que, per exemple, en el cas de resistencia a la supresio hormonal, muta el receptor d'estrogen per fer-lo actiu inclòs en absència a l'estrògen.  En altres cancers amb tractaments aparentment exitosos, també s'observen recurrencies del càncer, sovint deguts a mutacions de genes dianes a la teràpia (vegisper example KRAS-G12C).

Desxifrant el càncer de mama

El càncer, un dels grans mals del nostre segle. Podem evitar gran nombre d'enfermetats amb vacunes, o lluitar eficientment contra infeccions bacterianes, i són poques les malalties que ens terroritzen dia a dia. Però el càncer es una amenaça diaria. Tots tenim un familiar que ha mort de càncer. Sovint és sinònim de mort, de patiment, de desgràcia. És clar que molts, se n'han sortit, però el seu diagnòstic és un gran cop emocional que suposa el principi d'una gran batalla.

El càncer de mama és un dels més abundants, i entendre la seva biologia i la seva bioquímica no és fàcil. El propòsit d'aquest escrit és intentar fer més entenedor la feina que s'amaga darrera de la consulta del metge, i de la recerca científica que busca entendre els mecanismes d'aquest cancer per poder combatre'l.

Un punt característic de qualsevol càncer es el mal funcionament de certs gens. Amb això entenem que la seva regulació no és la que hauria de ser, que s'expresen quan no haurien, o no s'expresen quan haurien, o bé, que el DNA del gen ha patit una mutació i la proteina resultant no fa el que hauria de fer, o ho ha de forma descontrolada. Pel procés complert d'un cancer es calcula que milers de gens funcionen de forma desregulada.

Un càncer prové de qualsevol cèl.lula del nostre cos, posem per exemple de la glàndula mamària, la qual prolifera de forma descontrolada, entenent que es divideix quan no ho hauria de fer, o no es mor quan ho hauria de fer, i pertant pot seguir dividint-se. Al dividir-se va formant una massa, una protuberància, un tumor. Mentre que la protuberància es mantingui en una unitat parlem de tumor, però si cèl.lules de la protuberancia s'escapen invadint els teixits del voltant, o entra al flux sanguini o limfàtic, i s'estableix en noves zones del cos, parlen de càncer o tumor metastàtic.

Normalment un cancer donat sol establir metàstasis en els mateixos llocs. Per exemple, els tumors de mama s'estableixen típicament als nòduls limfatics de l'aixella, als pulmons, als òssos, al fetge i al cervell.

Cal entendre que el tumor, sigui primari o metàstasic sovint és comporta com un nou òrgan. Al creixer, el centre del tumor es queda sense nutrient i sense oxigen, ja que aquests no poden difondre facilment per la massa del tumor. També produeix residuos cel.lulars que no pot eliminar fora del tumor. Si el tumor segueix el seu desenvolupament, com qualsevol altre òrgan, estimulara als vassos sanguinis a irrigar les interioritats del tumor, i permetent aquest continuar creixent, i facilitant la metàstasis.

Donat a que les cèl.lules del tumor pertànyen al propi cos, i que són de dificil diferenciament, per poder combatre les cèl.lules del tumor cal primer apendre a diferenciar-les. Segons el tipus de desregulació que pateixin, o del tipus cel.lular inicial d'on s'han originat, donarà gran quantitat variabilitat en el tipus de cèl.lula tumoral que no ajudarà a la seva identificació, cal primer, intentar clasificar els tipus de cancer de mama, per poder, segons un tipus o un altre, combatre's d'una manera o un altre afectant al mínim la resta de cèl.lules que sí fan bé la seva tasca.

Analitzant centernars de gens, les cèl.lules tumorals de càncer de mama s'han clasificat en cinc grups, que són: 1) luminal A, 2) luminal B, 3) HER2, 4) semblant a teixit normal, i 5) basal.
Cadescun d'aquest cancers expresent un tipus o un altre de proteines que les diferencian del teixit normal, i entre elles. Això permet, per exemple fer un tractament basat en anticossos que reconeguin aquesta proteina en especial.

Els cancer classificats com Luminal (A i B) expresen el receptor de l'estrògen (conegut com ER) i/o de la progesterona (PR) de forma més elevada.  Els estrogens i la progesterona són hormones, per tant l'estimulació hormonal estimulara aquests tumors a crèixer. A més les luminal B també expresen un altre receptor, el HER2, que respon a un factor de creixement.  No cal confondre el luminal B amb el tipus HER2, que també expressa HER2, però no expressa ER ni PR. La classificació basal i la semblant al teixit normal no expressen anormalment ni ER, ni HER2, ni PR.

D'aquesta manera, es poden classificar les cèl.lules dels tumors de mama com ER+/- i/o HER2+/- . Així, les luminal A serien ER+/Her2-; les luminal B ER+/HER2+,  les HER2, ER-/HER+, i la resta (també coneguts com triple negatius)  ER-/PR-/HER2-. Sovint veurem aquesta terminologia quan es parla de càncer de mama.

Els cancers luminal també fan referència a que s'originen al lumen del conducte de les glàndules mamàries per on circularia la llet materna (càncers ductals). En contrast dels cancers lobulars, que es formen als lòbuls de les glàndules mamàries.

Els càncers HER2+ es poden tractar amb Trastuzumab (tambe anomenat Herceptin ) que és un anticòs contra el receptor HER2+, el qual és necessari pel creixement del càncer, i pertant bloquejant el receptor es bloqueja el ritme de creixement del càncer.

En resum, després de la detecció d'un tumor, el coneixer quins marcadors moleculars tenen les cèl.lules tumorals, ajudaran a escollir el millor tractament. Encara però no es disposen de tractaments per tots els tipus de càncer, i els efectes secondaris són per tots ben coneguts. Es una llarga lluita, en que anem avançant poquet a poquet.

Coca-Cola: El consum d'aquesta beguda pot produir diabetis, i obesitat

Qualsevol de nosaltres podria, més o menys, anomenar els requisits per una dieta o vida sana. Potser podriem dir menjar verdures, fruita, peix, fer exercici, beure molta aigua, no fumar... la teoria la sabem, però a la pràctica quants de nosaltres ens deixem dur per les temptacions de fumar, begudes riques en sucres, vida sedentària, per anomenar unes poques.

A més de les temptacios per si mateixes, tenim les campanyes publicitaries de les grans companyies. Són dolentes, amb molt mala fe. Ens enganyen, busquen la manera per que consumim al màxim el seu producte, sense importar-lis res l'impacte sobre la nostre salut. Ja ningú dubtarà de la baixa qualitat del menjà-escombraria, menjà-ràpid, però en canvi la publicitat ens mostra la empresa McDonals que vol convence'ns de que és la millor opció per a la família. Amb el seu pallasso Ronald MacDonals per que les criatures plorint als seus pares per anar a menjar el mcmenú, on regalen, a més, joquines. Ens diuen que és menja de qualitat, i fins i tot posen una fulla d'enciam sobre la carn de dubtosa procedència de l'hamburguesa.  Mentrestant,  els nens són més gordos, i amb més colesterol.

Les sodes, com la Pepsi-cola, la Coca-Cola, i tantes d'altres són un altre exemple. La Coca-Cola es mostra publicitariament, com una marca moderna, sempre al costat dels joves, de la seva música, de cosos esculturals, plens de vida, de sentimentalismes, de solidaritat, de justicia, de qualsevol valor positiu. Qui no recorda el noi de la Coca-Cola light? Qui no voldrà pendre Coca-Cola per compartir tota aquesta felicitat? La veritat es que el consum repetit de begudes ensucrades desensibilitza el cos a la insulina, que amb els anys, pot portar a desenvolupar diabetis. Tampoc li fa cap favor a les dents. Fins i tot la Coca-Cola light, degut a la seva acidesa, acaba per podrir les dents. Suposo que un anunci on es parlés dels efectes reals de la Coca-Cola, Pepsi-Cola i altres, no seria tant eficient, que els actuals que venen fantasia.

Durant anys les companyies tabacaleres d'arreu del mon, es negaren acceptar, i portaren investigacions paralel.les, que el tabac podia desenvolupar càncer de pulmó. El que fan Mc Donals, o la Coca-Cola, no és molt diferent. La població es cada vegada més gorda, amb problemes de colesterol, diabètica, amb càncer, i enlloc de promoure una alimentació sana, que evitaria molts d'aquests problemes, i enfermetats, publiciten que els seus productes són sans, vitalitzants.

El que es pitjor, es que el ministeri de salud no faci res. Es el ministeri que ha de vetllar per la nostra salud. Per això li paguem impostos. Ja ens varen informar dels efectes perniciosos de fumar. Ara caldria informar a la societat dels mateixos perills de les vegudes ensucrades i/o àcides. Com a mínim avisar, asegurar-se que tota la població és concient d'aquests perills. Sabent dels perills que comportar beure tanta Coca-Cola, i sabent que hi ha molta gent, petits i grans, que la beuen diariament, fer quelcom semblant als missatges d'advertiment en les capsetes de tabac. A cada beguda informi sobre els perills del consum prolongat d'aquest tipus de begudes.

Verins i toxines

Tots hem llegit llibres o vist pel.lícules on s'usen substancies letals per enverinar, per assessinar. Quins podriem anomenar? Potser l'arsènic? el cianur? La natura, però, ha desenvolupat verins un milió de vegades més potents que els anteriors, així com a exemple l'agent que causa el botulisme.

La toxina del botulisme es causada per un bacteri, anomenat científicament com Clostridium botulinum. Generalment aquest bacteri viu al terra, però quan espores del mateix arriben a aliment enllaunat, l'ingesta de la toxina generada pel bacteri es produeix l'intoxicació alimentaria més terrible coneguda, que pot desenvolupar en la propia mort del consumidor. El terme botulimun significa botiffarra en llatí, ja que antigament, el botulisme, era conegut per l'ingesta de botifarres intoxicades.

La toxina del botulisme és una proteïna. És sintetitzada com una única proteina, que serà dividida en dos fragments (anomenats com a cadena pesada i cadena lleugera, fent referencia al tamany de cada fragment) que restaran units per ponts disulfurs. La cadena pesada és important per que la toxina s'uneixi a la superficie cel.lular de neurones, on serà endocitada per la propia cèl.lula de la victima, entrant així dins la neurona. Un cop dins la cèl.lula, la cadena lleugera de la toxina és responsable d'inactivar a la neurona d'enviar senyals, l'impuls nerviós, i així bloquejant les senyals de les neurones que provoquen que els músculs poguin contraure's, quedant totalment relaxats. Així quan els musculs dels pulmons queden permanentment relaxats, no poden realitzar la respiració pulmonar, i provocant la mort per afixia.  Curiosament, avui en dia, la toxina del butilisme s'utilitza per relaxar músculs facials, i eliminar així les arrugues. És el conegut botox.

Clostridum botulinum

Un altre bacteri productor de toxines és el causant del cólera, anomenat Vibrio cholera. Quan aquest bacteri és ingestat amb aigua infecta, s'adhereix a la mucosa intestinal, i aleshores la seva toxina és introduida a l'interior de les cèl.lules de la víctima. El mecanisme d'acció de la toxina del cólera fa que l'intestí comenci a bombejar aigua i salts cap a la llum de l'intestí provocant grans perdues d'aigua i electrolits en forma de diarrees.

No ens hem d'oblidar de la diftèria.  El responsable és un altre bacteri, Corynebacterium diphtheriae, que curiosament només secreta la seva toxina quan el propi bacteri es troba infectat per un virus, el bacteriofag corynephage beta. De nou la toxina és una altre proteïna, però aquesa vegada l'efecte és que bloqueja la sintesis de noves proteines, amb la qual cosa es produeix la mort cel.lular.

Però no tots els bacteris produeixen toxines que entren dins la cèl.lula. Un altre Clostridium, el Clostridium perfringens, un dels bacteris que produeixen més toxines, produeix la terrible gangrena en ferides profundes. És l'anomenada alfa-toxina. La toxina s'uneix a les cèl.lules, pero no hi entra, el que fa és mimetitzar una senyal cel.lular, activa a la cèl.lula,  però a lo bèstia, amb lo que acava matant a les cèl.lules, i provocant un fallo sistèmic, colapsant òrgans en tot l'organisme. Quan la toxina arriba als vasos sanguinis, mata les cèl.lules musculars, podrint-se, i la única sol.lució és l'amputació.

Malgrat l'alfa-toxina, C. perfringens, també es causant de les anomenades enterotoxines, i la toxina-epsilon. La primera afecta a nivell dels intestins, causant fortes diarrees. La segona causa efectes en en funcions neurològiques.

Evolució de la complexitat

(Niu de formigues al desert d'Arizona, Agost2010)

Tot i que em diverteix llegir argumentacions a favor i en contra de la teoria de l'evolució de les espècies de Darwin,  i la teoria creacionista, aquesta última no la podem considerar seriosa desde un punt de vista científic. De fet quasi fa mal tenir que posar-la al mateix nivell que l'evolucionista, com si volgués fer trontollar la primera. Però el fet es que hi ha grups religiosos que encara donen suport a aquesta teoria.

Amb això no vull dir que la teoria de l'evolució ho pot explicar tot fàcilment. Pero fins aquest moment és la explicació científicament més acceptada de l'existència de les diferents espècies d'èssers vius, recolzada pel registre fòssil, l'anatomia comparada, i el sistema de registre de la informació biològica en cadenes de ADN, que permet reorganitzacions i mutacions que poden explicar el mecanisme d'adaptació d'un organisme al seu entorn.

Un dels punts febles de la teoria de l'evolució es el desenvolupament de sistemes complexos, com per exemple l'ull humà. Sovint l'ull es posa com exemple per defensors i detrectors de la teoria de l'evolució. L'ull és un orgà molt complexe format per lens, muscles, sensor de llum i de colors, de la qual els retractors de la teoria de l'evolució diuen que mitg ull no serveix per a res, i que per tant no pot haver evolucionat poc a poc. Per altre bande els defensors diuen que mitg ull si és útil. Mes val detectar la llum que no, encara que no es pugui enfocar. Més val poder reconeixer l'orientació de la llum que res, etc. Per tant inclus un sistema tant complexe com l'ull pot haver surgit per evolució de sistemes simples i primitius (Vegis el llibre El rellotger cec, de Richard Dawkins).

Però el fet de poder explicar que un sistema tant complex com l'ull pot haver surgit poc a poc, a partir d'un sistema simple, i que cada adaptació representa un avantatge evolutiu, no significa que haguem d'assumir que tots els sistemes complexos es puguin explicar amb la mateixa facilitat.  De fet, un tema apassionant és el dels insectes socials i el concepte d'eusocialitat.

En la eusocialitat els membres adults d'una espècie, es divideixen en castes, unes amb capacitat reproductiva, i altres membres que han perdut la capacitat reproductiva, i tenen cura de la descendència del membre reproductor. En el grup dels insectes hi podem trobar numerosos exemples d'eusocialitat, en particular hi trobem grups eusocials en formigues, tèrmits, abelles, avispes, com els més coneguts.

Sens d'ubte els individus no repoductors, al no tenir descendència no podran ser carn de selecció per part de l'ambient i així transferir els seus gens a la descendència, o ser eliminats per altre banda. Cal entendre doncs, que el conjunt de la colònia és la unitat que patirà el procés de selecció. I així el gran mirmecòleg Edward O. Wilson ens parla dels superorganismes, en el seu llibre titulat amb el mateix nom, agafant com a exemple les formigues.

En aquest punt cal preguntar-se, respectant la idea de selecció natural, quina avantatge evolutiva dona el fet de tenir certa descendència estèril que ajudi a la mare o germana fèrtil?  A priori podem pensar que seria més eficient que tota la descendència fos fèrtil, ja que donarà més variabilitat genètica, i més descendència.

Però anem pas a pas, a veure si podem, d'una forma sòlida, arribar a la eusociabilitat. Les avispes més primitives, i tambe moltes espècies actuals, no són socials. Fabriquen un petit rusc individual, d'una sola cambra, on dipositaran un ou, i menjar per a la larva. Aleshores precintarà el petit rusc, i anirà a fer-ne un de nou. Un per un, i no començarà el següent si no ha acabat completament el primer.  Ara suposem l'avispa comença a fer els ruscs a prop de ruscs d'altres avispes. D'aquesta manera els ruscs tenen menys probabilitat de ser atacats per altres depredadors, ja que es més probable que alguna de les avispes estigui per allí, i no totes fora buscant menjar. Quan més propers siguin els ruscs, més segurs estaran.  Ara suposem, que en aquesta situació, apareix un individu que al eclosionar, no fuig cap a noves zones, sinó que es queda per la zona utilitzant els vells ruscs per posar els seus ous. D'aquesta manera la seva descendencia, que heredin aquesta caracteristica, també es quedaran, formant un grup social.  Per ara, tenim l'aventatg de la seguretat de les larves, sent un sistema més eficient que anant repartint els ruscs en zones aïllades, i sense protegir. Pero la colònia és ara social, però no eusocial.

El grup social pot començar  no només a protegir les larves veïnes, sino que podria portar menjar a les larves veïnes. Considerant que totes estan relacionades genèticament, l'ajut d'unes a les altres, favoriria la descendencia de totes. I que passaria si per alguna raó la fertilitat d'un percentatge de les avispes descendents estigués bloquejat? L'avispa fèrtil, podria quedar-se en el rusc, guanyant seguretat, i fertilitat, i les filles estèrils, portarien tot el necessari per la supervivència de la colònia. Les adventatges són evidents. La avispa fèrtil, anomenem-la reina, queda defensada dins el rusc, i protegida per la resta estèril, o obreres. La reina segura en el rusc, pot centrar-se en la posta d'ous, dels quals alguns seran estèrils, però altres seran fèrtils, qe podran formar noves colònies. Quan més gran el rusc, més fort, i més segur. Les obreres es converteixen així en extensions fisiques de la reina, formant un nivell més de complexitat.

Potser, trobar les mutacions necessaries per seguir tots aquests passos no són facils. Però un cop aconseguit, ofereix una gran ventatge evolutiva.

Diversitat, pressió, selecció, reproducció, evolució

No ho he pogut evitar. Suposo que és un tema del qual a tots ens agrada parlar: l'evolució. I suposo que ens agrada perque el concepte bàsic és fàcil d'entedre. De fet, cau per si sol, un cop te l'han explicat. És com quan t'exliquen que els reis mags són els pares. No t'ho havies plantejat mai, però un cop t'ho han dit, és clar, i no hi ha dubte.

Sembla ser que encara hi han països amb un gran índex de persones que no accepten el model evolucionista,  a favor del model creacionista, o que també trobareu com a diseny intel.ligent. No entraré en aquest debat, ja que em sembla estèril. Qui vulgui creure en la creació, és lliure de fer-ho. És una qüestió de fe, no de ciència. I qui vulgui creure en l'evolució, ja té més que proves suficients per també poder fer-ho.

Potser la prova més contundent és el registre fòssil, l'aparició de fòssils que són formes intermèdies entre organismes considerats més primitius i de més moderns. L'anatomia comparada parla per si sola, mostrant que tots estem fets desde un mateix disseny. La biologia del desenvolupament mostrant el parelel.lisme entre evolució i desenvolupamet. Qualsevol característica pròpia a un ser viu no surt del no res, sinó per modificació d'alguna estructura pre-existent.

Desde que l'home te consiència de l'existència de l'àcid desoxirribonucleic (ADN) com a seqüència on es troba escrit, o hauriem de dir xifrat, el process de desenvolupament dels essers vius, tenim o estem més aprop d'explicar el mecanisme de com és possible l'evolució.  És tanmateix un nou punt de suport on repenjar la teoria de l'evolució per selecció natural. L' ADN forma gens, i explica com es poden transmetre els diferents caracters, que deia Mendel,  d'un ser viu de pares a fills. Les mutacions,  un procés químic,  en aquest ADN explica com aquests caracters poden diversificar-se i oferir un ventall de possibles variacions del gen que pot ser aleshores seleccionat, oferint noves característiques a una proteina, i per tant al organisme, al ésser viu. Noves característiques que si son favorables a l'espècie, desde un punt de vista de deixar descendència, serà perpetuat, i qui sap, si la primera passa cap a una nova espècie.

Càncer: Terrorisme o Corrupció

Sovint ens agrada fer paral.lelismes entre fenòmens que s'escapen de la nostre escala amb coses cotidianes per tal d'intentar entendre-les millor. Desde que l'home viu en societat ha hagut de desenvolupar un conjunt de normes per que el grup social tiri endevant. El que passa es que les normes mai son justes per a tothom, o no tothom hi està d'acord. El sistema democràtic intenta contentar a la majoria, i de moment és el model que millor ha funcionat. Té inconvenients, és clar. De vegades el que la majoria decideix pot no ser el millor pel conjunt de la societat. Tampoc els sistemes democràtics actuals permeten escollir qualsevol cosa, sovint van empaquetades en conjunt de regles, fent impossible agafar unes d'un programa i altres d'un altre. Però de fet, aquests inconvenients són minucies amb l'aparició de dos grans fonts d'inestabilitat social. El primer, el terrorisme. Agafem el concepte el més ampli possible. En general, grups contraris al sistema de regles actuals, que volen imposar el seu sistema usant la violència. Son grups que actuen d'amagat, i que si son descoberts, son neutralitzats pel sistema de defensa de la societat. El segon, la corrupció. Grups de la societat, generalment en posicions de poder, que ambicionen cada vegada més riqueses, poder, o qualsevol cosa que els afalagui. Ambdos son letals per la bona salud de la societat. 

En un sistema viu, pensem en un mamífer, pensem en l'home; una infecció vírica, o bacteriana, podria ser comparada amb un atac terrorista. Una força externa, aliena a les lleis que governen el cos humà, intenta apoderar-se dels recursos del cos. El cos té sistemes de defensa, el sistema immunitari actua com a cos policial, al descobrir l'existència d'intrusos, disparara totes les alarmes del cos, i la zona infectada quedarà invadida per tota clase de cèl.lules policies que intentaran eliminar l'agent terrorista.

Les cèl.lules de la defensa estan disenyades per reconèixer qualsevol substància aliena al cos. Per tant el terrorista haurà dintentar passar d'amagat, i portar armes per combatre a la policia. Moltes bacteries porten toxines. Aquestes toxines són armes de destrucció massiva. El virus de la SIDA va camuflat, s'amaga darrera una coberta feta de la pell de cèl.lules policia. Les cèl.lules policia, principalment els limfòcits, tenen un sistema de detecció d'intrusos molt eficient. Cada limfocit produeix un tipus d'anticòs diferent. Hi han milions de combinacions diferents. L'anticòs es una proteïna que s'uneix amb molta afinitat a una sola estructura concreta. Així, els limfòcits fabriquen la seva combinació concreta, i es dedica a pasejar pel cos, durant un periode de maduració, podriem dir d'entrenament del policia. Si l'anticòs del limfòcit reconeix una estructura pròpia durant aquest periode de maduració, l'anticòs és eliminat. Sinó, és llicenciat, i passa a formar part del cos de policies. Si en el seu anticos s'uneix a alguna cosa, voldrà dir que és un enemic, ja que si fos part del seu cos, hagués estat eliminat durant l'entrenament. Quan reconeix a l'enemic, el limfocit es divideix moltíssimes vegades, produint alhora molts policies amb el mateix tipus d'anticòs. Amb la qual cosa, milers i milers de limfòcits amb el mateix anticòs es passejaran pel cos, amb la qual cosa la bacteria reconeguda ho tindrà molt magre per poder-se amagar sota tanta vigilància.

Una cèl.lula tumoral és diferent. És més aviat un corrupte. Pertany a la pròpia societat, i abans de ser corrupte, complia estrictament les regles de la societat. Però per motius varis, deixa de treballar pel cos, treballant pel seu propi interès. Consumirà totes les reserves possibles per ell mateix. Es dividirà descontroladament augmentant el seu ego com individu en detriment de la societat, del cos. I si li peta, anirà a zones del cos on no hauria d'estar.  Ara la policia ho té molt difícil. Durant el periode d'entrenament la cèl.lula corrupte, era un bon jan, i els limfòcits que portaven l'anticòs contra ell van ser eliminats. I ara no hi ha policies que el reconeixin com a corrupte. Amb la qual cosa no només li posaràn pegues, sinó que si demana més recursos, altres companys aniran al seu auxili.

No està, però, tot perdut. Un corrupte també pot ser agafat per la policia. És més dificil ser reconegut que un terrorista, però és possible. La pot cagar, i fer coses que no faria cap company legal. Si un polític comença a comprar coses de gran valor, a rebosar riqueses que no tenia abans de ser polític, pot ser sospitós de corrupció. Si una cèl.lula comença a produir proteïnes que no hauria de produir, per poder creixer més rapidament, si per avaricia fa proteines molt ràpidament i en fa de defectuoses per la presa, es troba en llocs on mai mai hi hauria de ser, pot ser que sigui descobert per un policia que portés anticòsos contra aquestes proteïnes malformades, o que només passes per aquests llocs prohibits durant la maduració, i no fos per això eliminada durant l'entrenament.

A més de la pròpia lluita del cos contra el càncer, l'home ha desenvolupat certa intel.ligència, i hem desenvolupat estratègies per ajudar al cos contra el càncer. La cirurgia es la primera opció. Extirpar el càncer fent ús del bisturí. Si les cèl.lules coruptes ja havien fugit cap a nous indrets,  o si no fos possible extirpar el tumor per estar en un orgà vital, o de molt dificil accés, es pot usar la radioteràpia i la quimioteràpia. Aquests tractaments el que fan és matar a tot aquell que intenti dividir-se de forma descontrolada. Però en el cos també hi han cèl.lules molt legals que per fer la seva feina han de dividir-se de forma molt activa. I d'aquí els efectes secondaris. Tot i així s'intenta dirigir tant la quimioterapia, com la rarioterapia ens els focus on es troba el càncer. Avui en dia, també es comença a parlar de teràpia gènica, de tecnologia de RNA d'interferència o d'estimular el sistema immunitari contra les cèl.lules canceroses. Encara son mètodes de poc us cotidià, i en plena etapa de desenvolupament, però ja han donat alguns èxits amb pacients humans, com ens explicava avui en una conferència el Dr John Nemunaitis del centre de recerca Mary Crowley. 

Cancer: Terrorisme o Corrupció by Daniel is licensed under a Creative Commons Attribution 3.0 Spain License.